-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
SEND ME SOMETHING PLEASE!!!
Envieu CDs, demos, paranoies, missatges, opinions o EUROS a:

fressa ent.
apartat de correus 638
17080 Girona
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


CRITICA
Divendres 22 de novembre del 2002.
Auditori de La Merce, Girona.
Piano Magic + One of Them

Una altra mena de rock.
Divendres era una nit excepcional a Girona. Gairebe mai arriben a la ciutat grups internacionals contemporanis i interessants com Piano Magic. I es que els britanics han girat per aqui les darreres setmanes presentant el seu nou disc Writers Without Home. L expectacio no era gran pero si considerable. A les deu surten a escena el grup tel.loner. Son One of Them... de Barcelona. He escoltat dues maquetes seves i en principi sembla una proposta interessant. Pero estic mort, porto mes de trenta hores despert i avui les seves cancons no m aixequen de terra. Els trobo aburrits, desdibuixats i prescindibles. No toquen malament pero el so i les llums, d un increible mal gust, no ajuden al pop relaxat d aquests quatre xavals. Nomes en una composicio de filiacio slowcore aixequen el vol i sembla que m arriben. Pero es nomes un moment, despres torna la sensacio dominant. Personalment crec que s han equivocat de repertori. Hi ha a les seves demos temes molt mes inspirats i brillants que els que han tocat aquesta nit. Es despedeixen i el public educadament aplaudeix. El millor de la nit esta a punt d arribar. Els presenten com els amics tragics de Piano Magic i comenca la funcio. Unes notes de guitarra minimes pero suggerents donen peu ala primer tema . Suaus i delicats. Es fa evident que aquesta mena de rock demana silenci i atencio per part del respectable pero no tothom se n adona. Despres dels primers aplaudiments es llencen a interpretar You and John are birds. El grup respon amb claredat a les expectatives creades. Son un bon grup en directe i construeixen ambients i paissatges placids i plens de sensiblitat. Suposo que repassen la seva extensa discografia, que no coneixo, i es mostren contundents i efectius en els crescendos de les peces mes energiques. Sobre la classica formacio del rock: baix, guitarra i bateria, combinen el teclat amb la viola afegint mes dramatisme al concert. Si hi ha algu preocupat encara per quina hauria de ser l etiqueta no ho te facil, pero han deixat anar unes quantes pistes. Rock instrumental, acid, hipnotic i psicodelic. El post-rock de Mogwai o Godspeed you black emperor! es quelcom bastant semblant a aixo. Ara que Piano Magic no prescindeixen de l us de la veu, i tambe construeixen melodies pop revestides d un engranatge de rock pausat. Com per exemple Yo La Tengo, Low o Bedhead. Slow-core doncs?
Rock, en definitiva. I no ens trenquem mes les banyes. El rock del segle XXI es manifesta de diverses formes i maneres. Primal Scream per exemple han triat la via electronica. Altres grups han decidit que no cal estar tota l estona fent fressa i rematar-ho tot plegat amb crits desaforats i ritmes frenetics. Jugar amb els contrastos es molt mes efectiu. Pixies van obrir el cami ja fa uns quants anys. Si el que vols es suggerir un munt de sensacions a l audiencia, necessites primer de tot cancons. Piano Magic les tenen. Despres nomes cal amanir-ho tot amb una mica de classe i bon gust. I d aixo Glen Johnson i els seus en van sobrats. L assistencia no fou massiva, pero a mi ja m estava be. Ignoro si els promotors han quedat contents o no. Si l aposta pel rock internacional i de qualitat continuara a Girona. Espero i desitjo que aixi sigui. L espai de l Auditori de La Merce es idoni per una vetllada com la del divendres. Potser caldria alguna petita consideracio respecte al so, i sobretot les llums, que no van estar especialment lluides. En definitiva, va ser una nit per volar molt alt, acariciar les estrelles i tornar a tocar de peus a terra. El concert s havia acabat. Pero el public gironi no en tenia prou i va demanar un bis. Sorpren doncs,... Seria per justificar el preu de l entrada pagada? O potser es que el public gironi, poc a poc, va adquirint els costums d una classica nit de concert? En uns mesos la resposta definitiva a l enigma. O no.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Do Make Say Think - & yet & yet
Constellation 2002

El darrer treball dels de Toronto es un disc excel.lent. 7 musics tocant en un grup de rock que es passeja per ambients, sempre instrumentals, experimentals, psicodelics, ambientals, relaxats i exultants. Hipnotics, repetitius. Passatges placids, reposats i suggerents. En els ritmes i en la actitud potser estan molt a prop de la banda mes jazzy de la escena post-rock: Tortoise, clar. I tambe de tot el Kraut-rock. Pero els crescendos de intensitat moderada, i la sorprenent estructura dels temes els emparenta amb Godspeed you black emperor!, tambe canadencs per cert.
Sobre el esquema classic del rock: baix, guitarra i bateria. Els Domakes afegeixen els vents, els teclats i el resultat es impresionant. Una altra banda post-rock que escriu bandes sonores emocionants que en realitat son nomes peces dins un album, de presentacio exquisita. Tot s ha de dir.

albertmes3
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

02.02.02
Godspeed You Black Emperor!
Apolo, Barcelona.

La cua per entrar al Apolo arriba fins a la avinguda del Paral.lel. Un cop a dins, busco forat per veure alguna cosa. Surten al escenari els nou membres de Godspeed You Black Emperor!. Aplaudiments. Els tres guitarres seuen i comencen a beure cervesa. La violinista es prepara, i es treu les botes, tocara descalca. Es passen una bona estona enllestint-ho tot. El public impacient, xiula. Unes mirades, uns somriures i ... comenca la pel.licula. Alguns demanen silenci, i increiblement la gran majoria, per no dir tothom, calla. No porten ni dos minuts tocant que ja m han arribat al anima. Emocionant. M han tocat la fibra. Han obert amb Storm, tambe el inici del seu darrer i excel.lent treball Lift your skinny fist like antennas to heaven (kranky, 2000). Un disc que, per exemple, Rock de Lux va considerar com el millor del any. Silencis, crescendos, i tempestes de soroll. Paissatges enigmatics, foscos, i urbans es projecten als laterals i tambe darrera el grup. Tres guitarristes asseguts, dos baixistes que seuen a terra quan poden, i un parell de bateries que alternen amb percussions varies. Violoncel, i violinista. Tots absolutament relaxats i centrats en el guio repassen els seus treballs anteriors, i ofereixen alguna novetat.Temes llargs i instrumentals.
En definitiva, dues hores intenses i plenes de emocio. Suposo pero que no van agradar a tothom.O si?. Al meu canto algu parlava de rock simfonic. A la pagina de Epitonic llegeixo paraules com densitat, climax, epics,... Un cop finalitzada la experiencia sensorial, obren els llums i sona Seiza de 12twelve. Em fa gracia que un disc gravat a Girona soni al Apolo. Gairebe tots els grups de la nova escena post-rock barcelonina eren alla. Una generacio que tambe necessita el silenci en els seus concerts. Saludo a 12twelve, i els trobo bastant afectats, la veritat. Excitats passen al backstage, amb el seu disc sota el brac, i es sorprenen al ser reconeguts abans de obrir la boca. GYBE! han escoltat el Tears, complaints and spaces a Vigo. Parlo tambe amb els amics de Granollers, Camping; i els de La Garriga, Balago. David reivindica el Palau de la Musica Catalana, i potser no li faltava rao. Vam estar forca apretats, i el so tampoc va ser perfecte. Em trobo al Toni Enter, amb la Laia que m ensenya un escandalos plagi dels seus magnifics i originals dissenys per les Nits del Insecto Palo. Fins i tot em trobo en Guillem Bombjack. Marxem a fer un bocata mentres comentem que ha estat un dels millors concerts de les nostres vides. Parlem de Sonic Youth, es evident, jo dic que si, pero tambe dic Fred Frith. Pero ... tant es. Els de Montreal son un grup unic, fosc i enigmatic que il.luminen els nostres cors. Amb el prefix post, o sense. No hi ha dubte, formacions com la d aquests crusties canadencs han ressucitat el esperit del rock. GYBE! omple, en tots els sentits, i sense entrar en el maleit engranatge promocional. No sonen a les radios, ni surten a la televisio, pero estan demostrant fins on pot arribar un grup indie.
I es que nomes la musica et pot dur tan lluny.
GYBE! et porten mes enlla pero tocant de peus a terra, i tot aixo, sense despentinar-se.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Atzavara Club

Hi ha a Sant Feliu de Guixols un lloc unic a les comarques gironines. Es un altre mon. Es el Atzavara Club. Un lloc on el rock contemporani gaudeix de un espai i unes condicions optimes, tot i que millorables, no hi ha dubte. La tasca divulgativa que esta fent aquest col.lectiu de joves te un valor incalculable. El rock es belluga encara al segle XXI, i a Girona, i de quina manera.
Atzavara Club es un antic escorxador convertit ara en un espai obert a les noves sonoritats del rock. Matissos classics per noves idees. En uns dies he vist passar per alla a Aina + Shiner, 12twelve + Enter i recentment Unfinished Sympathy + No More Lies. Indie-rock, emo, hardcore, post-rock, o metal. Gairebe tots els estils de la actualitat passen per Atzavara Club. La majoria dels grups continuen inedits a la resta de poblacions, mentres per alla han passat ja grups internacionals de primera linea com: Shipping News, Sweep the Leg Johnny, 90 Day Men, Quixotic, Juno, ... Molt aviat arribaran Karate. De totes maneres cal dir que el nivell dels grups locals es tambe indiscutible. Serveixi com a exemple la nit amb Unfinished Sympathy i No More Lies. Dos grups del segell barceloni B-core, una referencia indiscutible dins la escena hardcore. Els de Barcelona han publicat un primer treball excel.lent, ple de energia i bones maneres. Han gravat fa poc un concert per la BBC, dins les classiques Peel Sessions. A Sant Feliu van obrir el concert amb tres temes nous. Impecables. Crec que cada dia s apropen mes a propostes indie-rock com les de Afgan Wings, Dinosaur Jr. o Sugar, per exemple. Es a dir, rock vitaminat i amb sentiment. Continuen emocionant. Fins on arribaran? No More Lies son de Sant Feliu, i no tenen res a envejar als primers. La seva proposta es pero mes cridanera. Segueixen els dictats de Fugazi, per exemple. Es a dir que parlem de hardcore. El grup sona acuradament demolidor i contundent. Ara per ara son una de les realitats mes fermes de la provincia. De fet van arribar a casa despres de la seva primera gira europea. La festa, titulada sota zero, va fer honor al seu nom. Sense la escalfor dels temes i del public estariem a hores d ara tots congelats. Uns dies despres torno per la festa de cap d any. Original i alternativa.Quins preus! Divertida, la veritat. Ballar rock avui en dia pot ser una feina dificil, pero em sembla una opcio bastant raonable. De entre tots els djs que vaig escoltar aquella nit, em quedo amb el senyor gran, (prop dels 50 anys diria jo), que va obrir la seva sessio amb The Stone Roses i va punxar entre altres coses a The Family Cat !!! Increible. Atzavara Club es un lloc unic que a mes de fer-se un nom en el circuit de sales de concerts d aqui, tambe esta deixant emprenta dins el circuit europeu. Per molts anys!
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Pop attack 2001

Estuvo bien el pop attack. Me perdi a Ya te digo, lastima. Cuando entre en la sala 1 estaba Kid 606, ruido digital y cazurro. Curioso.Vi a 12twelve que dieron un buen concierto. Lastima que al sonido le faltaba pegada. Algunos descubrieron por primera vez los sonidos del sinte. Luego The von bondies, rock and roll clasicote. Garage-punk vaya. Un poco como los Cramps, por ejemplo. El bateria era un pulpo. Beachwood sparks los aguante un ratito. No estaban mal, melodias folkies y relajadas. Me pire a cenar fuera. Cuando volvi The white stripes ofrecian un poco mas de rock and roll . Lento, cavernoso, esquizofrenico. Menudo duo. Luego Hefner. Darren dijo que era su cumple y sondeo la opinion del respetable preguntandonos que tal los white stripes. Repasaron sus hits y emocionaron. Por lo menos a mi. Sad witch, pull yourself together,... MOGWAI, tremendos. Brutal. Sobredosis de ruido y saturacion. Momentos languidos y explosiones de intensidad. Los juegos de luz, blanca y roja basicamente, minimos pero efectivos. No apto para la mayoria. Para acabar My father, my king, y un cante redentor sobre reververaciones. Una sensacion unica. Para la mayoria el festival acabo aqui. Despues aun vi un ratito a Neal Casal (que habia tocado con los Beachwood) en acustico en el pop bar, y a Royksopp. Un monton de sintes para un duo noruego fiestero y bailable que publica para Wall of sound. Alguien dijo entre el easy-listening y el post-clubbing . Para post-clubbing las sesiones de los del rockdelux sound system 2.0. El ratito que estuvimos nos deleitaron con rock 50s tipo Grease, o una version cool? de Massiel. Buenavista dj pincho durante los intermedios en la sala grande. Festival de invierno.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

OPINIO

Rock catala, de veritat.

Hi ha un munt de grups interessants a Catalunya, i la majoria no canten en catala. Ells son el rock catala de veritat. Beef, Aina, 12twelve, Elena, Camping, Balago, Como, Unfinished Sympathy, Stand Still, i molts altres facturen rock contemporani. Ells han sabut sintetitzar influencies, i oferir noves propostes. Oficialment pero, aquesta escena independent no existeix. No surt als telenoticies, i amb prou feines a la premsa. Tot i aixo, ells van fent. Petites gires europees, discs rodons i emotius, video-clips... Son la realitat de la escena independent de aqui, i acostumen a publicar els seus treballs per petits segells.
Davant el fenomen mediatic i excessivament comercial del rock EN catala que no ofereix res innovador, ni atractiu, aquesta nova generacio de grups situen la musica feta en aquest pais en una altra esfera. No tenim res a envejar a altres paisos europeus. Aqui tambe hi ha una bona escena rock. I pop, i hip hop, no ho oblidem. I la llengua que fan servir es, en moltes ocasions, el angles. Cal recordar que la cultura rock es basicament anglosaxona? Pero tambe es canta en castella, i molt be per cert. Serveixi el exemple dels gironins Pletoria, que han publicat una demo excel.lent amb regust al millor pop espanyol dels vuitanta. El hip hop de aqui, rapeja en castella. Es una decisio obvia i consequent, la llengua del carrer, del barri, es el castella. Aixi son les coses malgrat que alguns no les vulguin veure, ni assimilar. Mentrestant la majoria del public ignora a totes aquestes noves bandes. Els preocupa mes que es separin un parell de grups mediocres, que aixo si, canten en la llengua del pais. Suposo que per fer bandera de la llengua no es necessari haver de escoltar propostes rancies, i molt poc, o gens, modernes. Ara la premsa local es capficara en trobar una nova generacio, que si de veritat vol aportar alguna cosa els recomanaria que parteixin de zero, perque practicament res del que s ha fet durant els anys noranta ha valgut la pena. Que quedi clar, que em refereixo sempre al rock EN catala, subvencionat, i institucionalitzat envers una normalitzacio que ens ha deixat un panorama erm. I es que un servidor ja te una edat, i la etapa fan de revistetes com el Superpop o el Enderrock la tinc mes que superada. Es molt trist, pero aquesta es la lamentable situacio que deixen a les noves generacions.
Nomes desitjo que es decideixin a superar-la del tot.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La Copa 2001. Fires i festes de Sant Narcis, Girona.
Retrobarraques

Girona ha tornat a mostrar-se retrograda i conservadora, musicalment parlant, amb el programa de La Copa. Fa uns dies parlant amb una persona implicada de veritat en la escena, em va dir que el cartell podria ser el del 1991. I te rao. Divendres vaig anar a veure a Los Enemigos i a Los Sencillos, (em pensava que Australian Blonde eren els ultims), i realment el show em va semblar lamentable. I per la quantitat de public i aplaudiments, crec que no nomes a mi. Caldria pero, felicitar a la promotora que ha venut aquests dinosaures que ja no tenen res a dir, i que es repeteixen mes que el all. I demanar responsabilitats a qui gestiona la oferta: al Ajuntament, i especialment a Cultura. Tambe m agradaria saber on han anat a parar les reivindicacions que la coordinadora de ONGs va fer el any passat. Suposo que aquest any ja han quedat contents, i dedueixo que no els preocupa gaire la qualitat de les propostes musicals. A mi si. Igualment trobo indignant que la premsa etiqueti la primera nit com a cartell de luxe, quan realment no ho es. Mes aviat el contrari. Tambe he llegit que es confirma la millora de la qualitat apuntada el any passat. Nomes vull recordar que fa un parell d anys, per exemple, hi va haver una nit memorable amb tres formacions mes que destacables, Beef, Lazy i Quickspace. El concert dels londinencs va ser el unic a tot el Estat espanyol. Personalment crec que el mes destacable d aquestes fires es la actuacio de Geronacion al centre Cultural de La Merce. Potser tambe caldria dir que aquest any han quedat desestimades propostes interessantissimes com la del nou segell de La Bisbal, Bank Robber, que presentava a Debaser, Holland Park, i Astrid, una excelent formacio pop britanica. I la de fressa ent. i el atzavara club que oferien a Aina, 12twelve, i els punk-rockers norteamericans Groovie Ghoulies. Fins quan ens dominara la mediocritat i el mal gust?